... Homenatge a l'Álvaro Barbero (1982-2010)


Quan ho vols, no surt ni una paraula. Ni una trista metàfora. I no saps quantes necessito per omplir aquest buit que ja dura dies. Anys.

Tu ho haguessis expressat amb una melodia, amb un cop de pit des del teu privilegiat saxo de color or. “Així de senzill”. Com quan ens comunicavem més enllà d’una trucada i sabiem que ens necessitavem l’un a l’altre. El somrís sempre tancava les nostres trobades. “Que bo que existeixin persones com tu. La terra, així, sabrà d’un far on reposar...”.

Fa vuit anys, quan entre tota la col.lecció de discos (quin referent de bon gust!), vas donar-me aquell cd amb la caràtula casolana d’un home besant a una dona, cap dels dos era conscient que acabaria esdevenint “el Bes a klimt”. Segur que estaràs content de que ara el dugui per tants horitzons... que aconsegueixi fer volar una obra amb el mateix amor en què la vam viure néixer junts.

Vas ser el primer en llegir “Roig”. L’havia acabat d’escriure, d’imprimir, i neguitosa vaig anar amb el full entre les mans fins a tu. Semblava una nina petita. Te la vaig tararejar i et vaig confiar quina era la veu que volia que la cantés... La cafetera treia un fum elèctric i tu remenaves el colacao, amb tendresa, dient-me que tots els somnis es compleixen algun dia no molt llunyà.

Tot tu, cel obert, evocaves que viure és una espurna i que calia estar encès. Erats un “home grec”, extenent la divinitat sagrada que hi ha en cada respirar.

Què n’és de mi, ara? M’ha canviat l’aire de dins la pell.

Ho percebo al caminar. Al mirar als companys de vida que tinc la sort de tenir al meu costat. Al asseure’m i comprovar que sempre, sempre, hi ha un petit espai per tu. Ho percebo quan miro al Marc còrrer amb tota la seva innocencia dels breus anys. I quan li intento explicar que les llàgrimes de la mama algun dia es desfaran per esdevenir blanques papallones.

Ho noto al mirar el món: és gegant. Tantes coses, tants petits miracles que des de fa tant, són destells coixos, inacabats...  El vent, la suau brisa que entra per la finestra, no és més que la música que mai deixaràs de tocar. Però el cristall que ens separa em molesta.

Ni paraules, ni plors, ni silencis... Tan sols he trobat una manera de vèncer el rellotge, de cremar la distancia, d’ofegar el tràgic neguit. Cantar-te.

... Llavors l’infinit es fa petit. I llavors, tu i jo, tornem a ser un lleuger i etern instant creuant aquesta màgica aventura.... Sempre viatjant. Sempre conjugant els teus verbs engendrats: Viure, Respectar, Amar.

Ara ja voles. I nosaltres seguim aprenent de tu. Gràcies, Dolç.