Més que elogiar: agrair

Aquest matí mentre passejava he sentit una veu de dona darrera meu cridant "joven, joven". Al girar-me he vist com una dona gran, de vitalitat immensa, es dirigia cap a mi. "Perodone joven, he visto que tenía dolor en el pie..." i agafant-me pel colze m'apunta, "agua y sal, y temperatura cálida, los huesos necesitan abrigarse".

La segueixo mirant als ulls, amb un somrís, sorpresa. I després d'un breu silenci em diu "¿le gusta la poesia?". Afirmo amb el cap. "Le voy a recitar uno de mis poemas"...

Segueixo quieta en l'instant. I la seva veu, ferma i dolça, serena i afinada, em recita uns versos que parlen de l'amor per la lectura i l'escriptura... i de com la seva primera casa era a un poble de Córdoba i de com ara la seva llar és Catalunya. I concretament, unes frases que diuen com n'és d'acollidor el poble català ja que sempre que no ha entés el nostre missatge hem tingut el gest de dirigir-nos a ella en la seva llengua natal.

"Por eso, y por muchas cosas, yo estoy agradecida a todos los catalanes. En mi pueblo no pude ir a la escuela, también porque a las mujeres nos enviaban a hacer tareas, no a aprender. Y todo lo que sé, y mi amor por la escritura y la lectura, se lo debo a Cataluña".

Em confessa que el seu millor amic és el diccionari, però que cada dia fa amics pel carrer. "Tenemos que conservar el buen corazón". I finalment, després d'una abraçada, improvisa quatre versos amb el meu nom...

Maria Dolores Gómez Romero. No la voy a elogiar, no le hace falta, usted permanece directamente en el corazón. Pero si me lo permite, le voy a agradecer que nos recite su alma. I també, que amb tot el seu amor, uneixi la llengua a la voluntat. Indefinidament.