Quins grans regals ens guarda la vida dins cada repte...

Ahir, quan vaig demanar amb el carnet de discapacitat l'entrada per accedir al "Monasterio de piedra", em van fer una pregunta que no m'havien fet mai:

- ¿Quiere la entrada de niña o de senior?
- ¿Perdón?

La dona que m'estava atenent va somriure, i va afegir:

- No tenemos la categoria "entradas con discapacidad". Pero le tengo que hacer el descuento. Así que, ¿cuál prefiere?

- Pues... ya que me deja elegir... la de "niña".

Em va semblar realment curiós el simbolisme de l'anècdota, tenint en compte que entrava a un espai de reserva natural: sense preveure-ho, aquella espontània conversa em va conduir fins al meu procés de curació, gràcies al qual vaig recuperar la veu de l'infant interior i el contacte visceral amb la naturalesa.

Un cop a dins tot el que hi vaig viure ho va corroborar... Sobretot quan vaig arribar a l'anomenada "gruta Iris": un accés misteriós cap a l'interior de la terra.

De seguida vaig detectar que es tractava d'un recorregut una mica complicat per a mi: un munt d'escales estretes amb tipus de sol diferents i amb una forta verticalitat, que s'endinsaven secretament fins al ventre del salt d'aigua. 

El meu primer impuls va ser entrar-hi, però de seguida em vaig aturar. "I si rellisco... i si no puc baixar?... I si em faig mal?". No hi havia ningú més fent la travessa, i això tampoc em relaxava. Però moguda per la il•lusió, vaig voler intentar-ho. Un pas... un altre... tres... fins que de nou vaig aturar-me en comprovar que era inviable situar els dos peus i la crossa en un mateix graó. Algun dels tres sobrava... Em vaig plantejar retrocedir. Fins i tot vaig girar el cos per empendre la direcció contrària. Però de nou la veu... la nena interior... l'"entrada"... no em van deixar fer.ho. Al contrari: em van convidar a entregar-me.

I un cop ho vaig fer, un cop em vaig entregar completament a cada pas, el meu cos, com si treiés recursos inexplorats, va adaptar-se a cada terreny, va equilibrar-se amb les parets i baranes que anaven apareixent, va fer malabars amb la crossa (l'"extremitat" que realment sobrava) i em va empényer a gaudir de la satisfacció d'entrar de ple en el misteri de la naturalesa.

L'espectacle va ser brutal. La sensació de ser dins d'una cova plena de vapor, de sons de pluja, d'ecos d'aigua... em va fer sentir més endins de la mare terra que mai, i molt a prop de la sensació física que sempre hem intuït que es viu quan naixem.

Un cop abaix, després de trobar un senyor italià amb esperit de nen que només feia que dir-me "impressssssionante!", i amb qui vaig riure una bona estona sota la mateixa pluja, vaig acabar el recorregut travessant un llarg passadís per l'interior del salt d'aigua fins a la llum (literalment). I un cop fora, barrejada ja amb els arbres, vaig sentir que amb aquella aventura havia conseguit deixar morir quelcom que ja no podia acompanyar-me: la sensació de no sentir-me capacitada.

El "pes" de la meva coixera, el que em deia "no ho facis", va perdre la seva veu davant l'infant que viu en mi. Un instint que és capaç de tot... perquè és còmplice del cos, qui li diu: "VIU, que jo t'acompanyo, VIU que sabrem trobar a cada present el nostre propi fluir".

Definitivament, no hi ha límits quan viatgem la vida i la seva-nostra naturalesa amb la mirada de la nena o el nen que vam ser (i que encara guardem dins)...